29 de febrer de 2012

Circular Tales-Tales

Pels voltants del riu Veo primer, per “les àguiles » despres, per la base « dels òrgues » i per Benitandús, retornant al poble pel costat oposat a l’embassament. Aquesta va ser l’eixida que ferem diumenge passat acompanyats pel nostre ja amic, Pepe Serrano, coneixedor del terme com el palmell de la ma.

Con el dia va acompanyar-nos, vam gaudir d’allò més, tot i que alguns a la baixada final van tenir més d’un ensurt. Tot va quedar en una anècdota més per contar.

El final del dia, com sempre, en animada conversa al voltant d’una ben parada taula. El mes proper més. Estigueu a l’aguait…

Més fotografies a l’arxiu del fotógraf

6 de febrer de 2012

No pujarem al Montí !!!

Tot i que el Montí és sens dubte la muntanya més representativa del terme municipal de Tales, us prometem que en la propera eixida, no pujarem al Montí. Tot i això, us convidem a seguir recorrent paratges de gran bellesa pel terme d'aquest bonic poble situat a la vora del riu Veo i prop dels darrers cims de l'Espadà, terres de pinars, carrasques i sureres...

Així que ja ho sabeu, prepareu-vos i no us encanteu.
Eixida a Tales el diumenge 26 de febrer (darrer diumenge del mes)
Concentració: Benzinera de la UJI. (Vehicles particulars que el desplaçament és curt)
Hora: 08:15, eixida 08:30 en punt.
Dinar: Restaurant "Las Piscinas" Tales

De segur que anem per on anem veurem una rica biodiversitat amb una vegetació i un ecosistema molt especial, paisatges excepcionals per la policromía de les seves formacions de ródeno (arenisques vermelloses) i l'acusat relleu d'abruptes crestes que contrasten amb les llomes calcàries més suaus i arrodonides típicament mediterrànies.

Si no veniu, us penedireu, allà vosaltres...

3 de febrer de 2012

Seguint la línea de la costa...

En la darrera eixida del diumenge 28 de gener, tots estareu d'acord amb mi que vam sanar la ment i el cos, doncs a més a més de recórrer el darrer paratge natural costaner verge de la província, vam dinar com si del Papa Luna es tractés, per no dir com un canonge.

L'eixida no va resultar gens pesada, tal  vegada una mica freda i ventosa a l'inici, però una vegada iniciat el tram de sender i havent començat a escalfar el sol, el passeig va resultar del tot agradable, a la qual cosa va ajudar també que el traçat del sender estava ben senyalitzat i conservat.

17 quilòmetres acompanyats del matoll mediterrani que ens servia en molts moments de catifa a la vegada que el soroll de les ones de la mar no deixaven de convidar-nos a mirar a la llunyania, tot un luxe…

La màquina de fotos va fer-se imprescindible. L'amic Santiago no va parar “de fer retratos”, en teniu una xicoteta mostra si “punxeu” sobre el fotògraf de la dreta.